Crec que has exagerat un xic no? I personalment et diré que mes d’una pintura van tenir el meu elogi i admiració

«En el centenari d’una de les joies de l’arquitectura de la nostra ciutat, la Casa Lluvià d’Ignasi Oms i Ponsa, la Delegació del Bages-Berguedá del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya ha volgut retre-li homenatge en forma de concurs de pintura. Per assolir èxit va oferir dos premis molt importants: 2.100 euros ¡ 900 euros. Resultat: la sala d’exposicions curulla, amb vint-i-quatre obres, sense selecció.

Des de la perspectiva actual, el modernisme sembla un pastís. És lógic, predomina
el sumptuós sobre el funcional. Cal dir, per ser justos, que és un deis estils més emblemàtics de la cultura occidental moderna, íntimament identificat amb la societat que el va veure néixer: poderosa, culta, sofisticada, amb fruïció malaltissa per furgar en el subconscient, lloc que Freud va assenyalar com la matriu de tots els problemes humans. Però a desgrat de les angoixes occidentals en les quals estaven immersos, van gaudir la vida amb plaer extraordinari. Una frase adjudicada a Oscar Wilde avalua exactament el que van arribar a ser: «Un cadàver exquisit i putrefacte».

La cúpula en la qual flairar els màxims efluvis d’aquella situació era Viena, capital de l’lmperi austro-húngar. La novel·la de Thomas Mann, Morta Venecia, i les pel·lícules biogràfiques, editades en vídeo, Alma Mahier, Klimt i Modigliani, ens ho poden fer entendre de manera molt didàctica.

Manresa no és Viena, nosaltres no tenim res a veure amb les classes cultes de l’lmperi austro-hongarés, però son, de la mateixa manera que aquelles gents, una societat decadent amb una metàstasis irreversible. En conseqüència un mort vivent, que no un cadàver exquisit!

La sensació de l’exposició era de pastisseria industrial, és a dir, alforrada, i en conseqüència barata, pel gaudi de paladars poc selectes. Era un exposició perfectament adequada a una societat com la nostra, que prefereix la quantitat a la qualitat i que embogeix per les aparences. En resum, tot això era d’esperar ja que un percentatge mínim d’obres provenien del superficial món de les pintures ràpides i, la resta, intentava penetrar en l’essència del fet modernista sense èxit. En totes elles, l’afany superava, amb escreix, la tècnica emprada; fins i tot en les obres premiades. La primera freda, calculada, descartiana com un mal dibuix tècnic; la segona, com un pastís mal cuit, va anar evolucionant fins a convertir-se en un autèntic pastis de pasta de full.

Una sola obra va extreure profit del model, la Casa Lluviá, amb técnica molt acurada, expressió lírica i simbolisme molt sensible, apropant-se a l’esperit modernista d’aquell entorn manresà tan especial. Potser perquè l’autora, Carme Manubens, hi va viure la seva infantesa.»

Manel Soteras Cruells

Article "Mirades de la Casa Lluviá - Exposició COAC, Manresa del 29 de Maig al 22 de Juny", publicat fa uns dies al número 12 de "Q", revista manresana de "creació artística i patrimoni cultural"